Poemas:
Tònia Passola

Dins la nit que abraça els planetes,
parlar amb la veu on crema el teu destí,
i amb ella imaginar la nostra companyia.

En la noche que abraza los planetas,
hablar con la voz que arde en tu destino,
y con ella inventar nuestra compañía.

**

SOR JUANA INÉS DE LA CRUZ

¿En qué te ofendo, cuando sólo intento
poner bellezas en mi entendimiento
y no mi entendimiento en las bellezas?
Sor Juana Inés de la Cruz

La Bellesa m’atrau
cap el seu esperit.
Instintiva, com ella,
jo me n’hi en vaig.
Unim nostre desig
i neix l´enteniment.

SOR JUANA INÉS DE LA CRUZ

¿En qué te ofendo, cuando sólo intento
poner bellezas en mi entendimiento
y no mi entendimiento en las bellezas?
Sor Juana Inés de la Cruz

La belleza me atrae
hacia su espíritu;
con el mismo afán
voy hacia ella.
Unimos nuestro deseo
y nace el entendimiento.

***

ANNA AKHMÀTOVA

I bec també, brindo per tu
Anna Akhmàtova

Quant coratge esclafat brindaria amb tu, Anna!
Quanta humanitat en sagnant enyorança!
Quanta rebel·lió enfront de la barbàrie!
Quanta angoixa i dolor brindarien amb tu!

Alcem la copa: dins hi flameja un eclipsi,
i en beure’l, la claror reneix al nostre pit.

Per l’equanimitat! Que s’instauri sencera!
Pel bram de la ventada que esbat l’esclavitud!

ANNA AKHMÀTOVA

Y bebo también, brindo por ti
Anna Akhmàtova

¡Cuánto coraje aplastado brindaría contigo, Anna!
¡Cuánta humanidad en sangrante añoranza!
¡Cuánta rebeldía frente a la barbarie!
¡Cuánta angustia y dolor brindarían contigo!

Levantemos la copa: dentro arde un eclipse,
y al beberlo, la claridad renace en nuestro pecho.

¡Por la ecuanimidad! ¡Que se instaure completa!
¡Por el rugido del viento que derriba la esclavitud!

****

STORNI I TSVIETÀIEVA

Volver a oír el verso que nos hizo poeta
Alfonsina Storni

No valen les metàfores
alegres ni entristides
quan, sense tamponar,
va rajant el dolor
en forma de paraules.

Al bres del mateix any
del vostre naixement,
Alfonsina i Marina:
els versos són coàguls,
la sang del vostre temps.

STORNI I TSVIETÀIEVA

Volver a oír el verso que nos hizo poeta
Alfonsina Storni

No valen las metáforas
alegres ni entristecidas
cuando, sin cerrarse,
va brotando el dolor
en forma de palabras.
Acunadas en el mismo año
de vuestro nacimiento,
Alfonsina y Marina:
los versos son coágulos,
la sangre de vuestro tiempo.

*****

DJUNA BARNES

Amb el taló travat en el temps
Djuna Barnes

Resplendent dins el bosc de la nit,
acròbata ressuscitada,
contorsionista de la vida,
deixo anar el meu cos a l´abisme
amb feliç infelicitat.

Quan els vasos plens de paraules
m´emborratxen al pit de l´alba,
desconeixent l’autòpsia del símbol,
a l´entrecuix del món,
la veu del meu desig
em fa tremolar de bellesa.

I arriba l’instant, lluny, ben lluny
dels dogmes de la inquietud.

I trigar tants dies, en canvi,
en fer i desfer el dubte
abans de dir-me a mi mateixa:

Dono per acabada l’alquímia del vers,
el viu vertigen de la imaginació
que m’ha llançat als braços del poema.

 

DJUNA BARNES

Con el talón atrapado en el tiempo
Djuna Barnes

Resplandeciente en el bosque de la noche,
acróbata renacida,
contorsionista de la vida,
dejo caer mi cuerpo al abismo
con feliz infelicidad.

Cuando vasos llenos de palabras
me embriagan en el pecho del alba,
ignorando la autopsia del símbolo,
en la entrepierna del mundo,
la voz de mi deseo
me hace estremecer de belleza.
Y llega el instante, lejos, muy lejos
de los dogmas de la inquietud.
Y tardar tantos días, en cambio,
en hacer y deshacer la duda
antes de decirme a mí misma:
Doy por concluida la alquimia del verso,
el vivo vértigo de la imaginación
que me ha lanzado a los brazos del poema.

******

ALEJANDRA PIZARNIK

la casa mental
reconstruida letra por letra
Alejandra Pizarnik

L´orfenesa no em tanca en el seu cercle
ni em deixa abandonada en els viatges.
Amb el dolor transparent del llenguatge
sols hi és quan dins meu tot em fa l’amor.
Casa mental de la transgressió,
vell domicili de la nova pàtria.

ALEJANDRA PIZARNIK

la casa mental
reconstruida letra a letra
Alejandra Pizarnik

La orfandad no me aprisiona en su círculo
ni me abandona a la deriva de los viajes.
Con el dolor transparente del lenguaje
sólo está cuando en mí todo me hace el amor.
Casa mental de la transgresión,
viejo hogar de la patria naciente.

Del poemari Dones com dunes (inèdit)
(Mujeres como dunas)

Tònia Passol, Barcelona (1952) es licenciada en Historia del Arte y catedrática de lengua y literatura catalanas. Tiene publicados los libros Cel rebel, La sensualitat del silenci, Bressol , L’horitzó que no hi és , Nua, Beuratge y las antologías bilingües Salto al espejo (El Bardo, 2021), Sangre imaginada (BajAmar Editores, 2024), en catalán-español y Margelle d´étoiles (2013) y Le souffle des lettres (2022), en catalán-francés, editadas en “Poètes des cinq continents, Éd. Harmattan, París”. Su poesía ha participado en festivales internacionales donde ha sido reconocida con premios y distinciones. Publicada en diversas antologías e innombrables revistas y medios digitales, sus poemas han sido traducidos en catorce lenguas.