Poemas:
Zoraida Burgos

Then I
Will dreame that hope againe, but else would die.
John Donne.

BLUE LANDSCAPE

Talleu la rel del vers:
un somni
s’ha desfet
i els vidres han ferit el paisatge.

Cortad del verso la raíz:
un sueño
se ha desvanecido
y los vidrios han herido el paisaje.

**

Convivència d’aigües, el meu paisatge.
El vol de les gavines confon les superfícies, espills
de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.
Davallen els camins vers la planícia reverberant del sol.
La lluna s’emmiralla, basses de nits salobres.
El teu alè m’apropa la fragància dels grèvols odorants,
aspre vent de dalt tallant entre el rocam esquerp.
Els voltors vinclen el vol en mòbils espirals.
Al fons del barranc, lluent silenci, els còdols.
De les últimes cendres, foc vespral, un poema
arrapa àvidament les més lleus engrunes de càlids epitelis.
Metafòric redós, alquímia, l’escriptura. Humides cavitats,
esclat, a l’alba, d’irreals colors i llavis líquids,
demoren la immediata urgència d’atresorar imatges.

Convivencia de aguas, mi paisaje.
El vuelo de las gaviotas confunde superficies, espejos
de rojizas nubes ponientes, río arriba.
Descienden los caminos hacia la planicie reluciente de sol.
La luna se refleja, albercas de noches salubres.
Tu aliento me acerca fragancias de acebos olorosos,
áspero mistral acerado por peñascos ariscos.
Los buitres enlazan su vuelo en móviles espirales.
En lo hondo del barranco, silencio iluminado, cantos rodados.
De las últimas cenizas, fuego vespertino, un poema
atrapa con avidez leves migajas de cálidos epitelios.
Metafórico refugio, alquimia, la escritura. Húmedos huecos,
estallido, al alba, de irreales colores y labios líquidos,
demoran la inmediata urgencia de atesorar imágenes.

***

Escric. O potser em reescric.
Llegeixo?
Les metàfores fustiguen els sentits
i la mà ressegueix, tossudament,
cal·ligrafies malmeses
o enceta un punt i a part per suturar la nit.

(Els llibres proliferen en obscena metàstasi.)

Escribo. O quizá me reescribo.
¿Leo?
Las metáforas fustigan los sentidos
y la mano resigue, tercamente,
caligrafías dañadas
o inicia un punto y aparte para suturar la noche.

(Los libros proliferan en obscena metástasis.)

****

Els ulls refusen. Sobtada boira
disfressa el nucli. A penes llegible,
intacte, soterrat, se sent encara.
Els camins, desdibuixats i nous,
desconeguda la xarxa dels solcs
que irrita el tacte, la dolcesa allunyada
entre el sol i la brisa d’un matí de fruita,
podrida ja, liquen llefiscós,
secreció de despulles inútils,
espai on mai no es mou un alè d’aire.
Espien els dits l’orografia oblidada,
fosa ja la calidesa i salabrors en fruita.
De besllum, a través del lli, deteriorat, translúcid,
la penombra desvetlla versions d’un difuminat ressò.
Res ja no és?
Absolc el temps, que és fràgil.

Los ojos rehúyen. Una repentina niebla
disfraza el centro. Apenas legible,
intacto, soterrado, aún se siente.
Los caminos, desdibujados y nuevos,
desconocida la red de los surcos
que irrita el tacto, la dulzura alejada
entre el sol y la brisa de una mañana de fruta,
podrida ya, liquen viscoso,
secreción de despojos inútiles,
espacio donde nunca corre un soplo de aire.
Espían los dedos la orografía olvidada,
disueltas ya calidez y salubridades en fruta.
Al trasluz, a través del lino, deteriorado, translúcido,
la penumbra desvela versiones de un difuminado eco.
¿Ya nada es?
Absuelvo el tiempo, que es frágil.

*****

A la bassa,
entre el verdet del fons,
s’ofega l’esvaïda imatge de Narcís.
Fascinat, neguitós,
oblida el rostre a l’aigua,
avança, no s’atura.
Cec, sense ulls,
sense mirada.
Com anem tots,
acèfals, escapçats,
si no trobem espills que se n’apiadin.

En la alberca,
entre el verdín del fondo,
se ahoga la difuminada imagen de Narciso.
Fascinado, inquieto,
olvida el rostro en el agua,
avanza, no se detiene.
Ciego, sin ojos,
sin mirada.
Como vamos todos,
acéfalos, cercenados,
si no hallamos espejos que se apiaden.

******

BLUE LANDSCAPE, 2 (elegia per un paisatge)

Al centre exacte, entre passat i futur,
el matí, llum incerta, es desfulla, tèrbol.
Els cims perfilen horitzons en fràgil treva,
res no assetja les el·lipses mòbils de les aus.
El vent, sense entrebancs, llissa
sobre els espills quadriculats del delta.
Vora el riu un llampec bada el repòs,
s’enceten alfabets d’arena entre les canyes.
La mar, avenc, oculta transparències.
Sota el pes de l’aigua la veu emmudeix
i el silenci oneja entre les algues:
amb un gest de la mà s’inicien diàlegs
i és llenguatge i singlada i governall.
La pinassa s’encén en aromes arcaiques,
desclouen, tan sols cendra,
la clau submergida dels records.
A les fosques fondàries de molsa, al barranc,
es glacen els sentits
i la memòria.
Cau el sol en equívoc comiat. I és fosc.
S’allarga l’ombra pesant de les muntanyes
sobre una terra assecada i estèril.

La lluna plena definirà la imatge fictícia
d’uns camps ofegats, nit, enlluernat miratge.

En el centro exacto, entre pasado y futuro,
la mañana, luz incierta, se deshoja, turbia.
Las cimas perfilan horizontes en frágil tregua,
nada asedia las elipses móviles de las aves.
El viento, sin tropiezos, se desliza
sobre los espejos cuadriculados del delta.
En la orilla un relámpago rompe la calma,
se estrenan alfabetos de arena entre las cañas.
El mar, abismo, oculta transparencias.
Bajo el peso del agua la voz enmudece
y el silencio ondea entre las algas:
un ademán inicia diálogos
y es lenguaje y singladura y timón.
La pinocha se enciende en aromas arcaicos,
liberan, solo ceniza,
la llave sumergida de los recuerdos.
En las oscuras profundidades del musgo, en el barranco,
se hielan los sentidos
y la memoria.
Cae el sol en equívoco adiós. Y está oscuro.
Se alarga la pesada sombra de las montañas
sobre una tierra seca y estéril.

La luna llena definirá la imagen ficticia
de los campos anegados, noche, fulgente espejismo.

 

Del poemario Convivència d’aigües (2017)

(Convivencia de aguas)

Zoraida Burgos, nacida en Tortosa (1933), está vinculada a su ciudad, a su río, el Ebro (origen etimológico de la península ibérica), y a su desembocadura, un delta, ahora en retroceso, una planicie de arrozales coronada por las sierras de Cardó y el Boix y los Puertos de Beceite. Diplomada en Biblioteconomía por la UB, ejerció como bibliotecaria. Poemarios: Vespres (1978), Cicle de la nit (1982), Reflexos (1989), Blaus (1993, Premio Gerau de Liost), L’obsessió de les dunes (1993, Premio Josep Pin i Soler), Absolc el temps (2012, Premio Vila de Lloseta). Su obra completa, Convivència d’aigües (LaBreu, 2017), es Premio de la Crítica Catalana. Durante muchos años fue la única voz poética femenina en las tierras del Ebro y de su generación de posguerra.